Venia d’arrossegar kilòmetres, de cremar hores mortes que amb poc sentit suraven amb el fum que desdibuixava tristeses i alegries, que s’amuntegaven a les esquenes d’anys i anys de plaers que subjugaven racons de la ment, en els que vulga o no, ni tan sols hi vivia jo.
De sobte un esglai, un gir argumental. No el primer, no ens enganyem. Venia intentant més o menys cada dues setmanes reconquerir el meu submarí mental.
Tu, compartint canuts a la terrassa d’un hotel en Berlín.
Belles matinades.
Per després reclolzar els ja prou, recordar-me els no vull i soportar els necessite.
Que decidires quedar-te, que ho intentes entendre.
Ser, estar; conscient o inconcientment.
Les primeres vegades ja se’m queden curtes, em volen…
Ens volen les hores entre els dits de les mans compartint matinades.
PD: i que no se l’emporte quan marxe.
rosa del vent 