Kintsugi

Evoque una València daurada que conserve encara a la memòria.

La llum reflexa a la mar les hores infinites a platges de dunes salvatges de sal, d’arena, de tu.

Jo volia marxar.
Tu volies quedar-te.

S’auguraven finals inventats per les matinades teixint xarxes immutables d’onades que venen i marxen.

Emportant-se amb nostàlgia el temps que se m’escapava
mirant-te,

sentint-te,

tocant-te.

S’ha emportat la mar les restes, surant a la deriva de les nostres tempestes.

I tu, podràs cridar ben alt, fent ressonar la mar però, mentre tinga veu…

València crida el triple.

Diumenges

De fons es veia Cullera i més enllà, la mar.
Des d’allà veiem una València que es fonia amb la platja, aquest lloc sempre m’ha encisat. 
El Sol d’estiu s’apropava veloçment, calfant el terra taronja  on havíem jugat tota la nostra infància.
Jo m’enfilava per la parra fins la marquesina que donava alegria a la nostra vida, 
mentre ja s’escoltaven els crits i rialles que encara ressonen dins meu.
Tu, amb la camisa oberta i la cara plena d’alegries
 baixaves les escales cantant amb una copeta de vi la mà. 
La miraves a ella, la que havia sigut el teu gran amor:
“Rosa, la taula plena.”
Ella et tornava el somriure, 
un somriure còmplice d’haver viscut tota una la vida junts.
No tingueu la gosadia de preguntar-me per què estime tant València
Si sempre l’he portat tant dins meu.

Amapolas en los dedos.

Venía esperando el momento perfecto pero se me inundaron los ojos de mares, ya no hay rocas a las que aferrarse, tampoco brazos de los que soltarse.
Ando con miedo de que veas el vacío que hay en mí. El viento me llevó hasta aquí de nuevo, dejé promesas por cumplir.
Y ahora cicatrizo de dentro hacia fuera. Impaciente, imprudente e ingenua. 
Me han crecido amapolas en los dedos. 
Fuera todavía llueve pero dentro empieza a brillar el Sol.

Y aunque soy y he sido todo eso.

Aunque cada día me recuerde que estoy viva, sigo sin saber el
dónde
cuándo y
porqué de mañana.

Y cada día que pasa estoy un poquito más cerca de saber eso que nunca supe.

Porque es más fácil imaginar quién podrías ser que salir al mundo y serlo.

Ya que al final, cada cagada, cada triunfo, siguen en ti desde el principio;

y es sencillo serguir adelante cuando todo está escrito, pero lo mejor de no tener ni idea es que quizás, a partir de las 3 de la mañana, todo podría ser posible

Algú m’ha robat la innocència.

Xicotets moviments al subsòl del dia a dia…
Que solament veus quan aterres els peus ací.

Perquè és obligatori oblidar cada any que res es immutable.

I tu ja tens més de vint anys i et debateixes contra el món.

Però fa un Sol d’agost que no et deixa entendre la vida d’altra manera.

Algu m’ha robat la innocència.

Tàctica de tacte.

T’he deixat un rastre de lletres per quedar-me algunes hores més allà on respire calma, on les hores volen, on m’enfonse a la mar dels teus ulls i sure com no ho he fet mai.

I des d’aquí recordar-te a menys de 3 cm de la meua pell calada per la pluja d’aquesta primavera que, des de fa alguns mesos, em porte a sobre.

Va venir la primavera i va portar una rosella sideral.

Venia d’arrossegar kilòmetres, de cremar hores mortes que amb poc sentit suraven amb el fum que desdibuixava tristeses i alegries, que s’amuntegaven a les esquenes d’anys i anys de plaers que subjugaven racons de la ment, en els que vulga o no, ni tan sols hi vivia jo.

De sobte un esglai, un gir argumental. No el primer, no ens enganyem. Venia intentant més o menys cada dues setmanes reconquerir el meu submarí mental.

Tu, compartint canuts a la terrassa d’un hotel en Berlín.

Belles matinades.

Per després reclolzar els ja prou, recordar-me els no vull i soportar els necessite.

Que decidires quedar-te, que ho intentes entendre.

Ser, estar; conscient o inconcientment.

Les primeres vegades ja se’m queden curtes, em volen…

Ens volen les hores entre els dits de les mans compartint matinades.

 

 

 

PD: i que no se l’emporte quan marxe.